(Burrador, amb u... s'ha de polir, però aquestes coses mai es poleixen oi?)
Imagineu un usuari de twitter força normal, que té uns 500 seguidors, més o menys, que escriu sobre coses normals i retwiteja al @QuimMonzó, #MasaEnfurecida i les notícies del @xavierius i el @diariAra... Sí, no costa gaire d'imaginar, és més o menys com vosaltres!
Doncs ara imagineu que un dia es lleva hi ha perdut 1 seguidor! Bé, això ens ha passat a tots, de fet m'acaba de passar a mi avui, però imagineu també que l'endemà es lleva i paaaaaamm.... ha perdut 2 followers més! Encuriosit decideix i mira la llista de followers per veure si reconeix qui són aquests malparits que l'estan abandonant. Però això és impossible, perquè no es es pot consultar qui t'ha deixat de seguir (diuen que hi ha aplicacions que ho fan, però ja és massa tard). Així doncs, ha perdut 3 followers en 2 dies i no n'ha guanyat ni un! El seu ego s'ha vist ferit i decideix esforçar-se una mica més en fer twitts interessants aquell dia. A veure... síiiii... i retwiteja la Contra de la Vanguardia pensant que això sempre queda guai (una paraual que no s'ha d'utilitzar mai en públic i menys al twitter)... i se'n va a dormir ben tranquil.
Però l'endemà al matí quan es lleva, mentre es pren el cafè, decideix fer un cop d'ull al Twitter. Normalment només twiteja als vespres quan torna de l'oficina però avui té curiositat... i no se'l pot considerar un adicte al twitter per mirar-lo un moment... Fa un cop d'ull als TrendingTopics, i llegeix quatre coses de la TimeLine però de sobte, s'hi fixa i... paaaaaaaaaammm! 5 followers menys en una nit! Que estrany! Fins i tot refresca la pàgina (que és la versió digital de fregar-se els ulls quan no et pots creure una cosa) per assegurar-se'n. I diu: "Que cabrons!" I comença a pensar si no ha fet alguna cosa mal feta... jo que se... un FF en dilluns, un RT sense citar,... Els twitterus són hipersensibles amb aquestes coses.... I de cop pensa, oh, no! Se li va escapar un plagi? Algun n'ha fet... com tots, però l'han descobert? Els twitterus no perdonen una cosa així! Clickeja la pestanya per llegir els últims twits que ha fet i res, només hi ha coses normals com que els macarrons de la seva mare són els millors del món. Potser alguns seguidors s'han sentit ofesos perquè pensen que els macarrons de les seves pròpies mares són millors? Segurament s'ho pensen, il·lusos, però no creu que l'hagin deixat de seguir per això. Mig emprenyat, decideix tancar l'ordinador i marxar a currar, que ja són les 7:30 i farà tard a l'oficina, però el tema aquest dels followers l'ha molestat i es passa el viatge de tren apuntant en una llibreteta idees per a possibles twits graciosos. Sí, ja sabem que ho podria fer amb la seva BlackBerry, però és que té 30 anys i encara se sent més còmode amb llàpis i paper, és un mètode que el fa sentir més segur, que sap que funciona, contrastat... I sí, quan arriba a Provença ja ha trobat un parell de bones frases que segur que "ho petaran" a twitter, jijiji..., un bon joc de paraules sobre l'Urdangarin i una gracieta existencial sobre el Nadal. Mentre puja per l'ascensor les rellegeix i esbossa un petit somriure de victòria, que s'esborra ràpidament al sentir la veu del jefe tot entrant a l'oficina... Avui s'ha d'acabar el maleït informe!!!
Archives
Llegando a la singularidad de la informacion
Magnfico artculo de Mar Abad en Yorokobu, algunos excerpts:
En un mundo donde la información está más al alcance de todas las personas que nunca se produce una paradoja. Los mayores sabios tendrán siempre unas lagunas de información vertiginosas. Alfred Korzybski, autor de la Semántica General, descubrió que la cantidad de información se duplica cada cierto tiempo. Pero ese margen es cada vez menor. Su teoría comienza con la fecha de nacimiento de Jesucristo. La primera vez que se duplicó fue en el renacimiento. La segunda fue en 1750. La tercera, en 1900. La cuarta, en 1950. La quinta, en 1960. La sexta, en 1967, y así sucesivamente, hasta llegar al año 2000. Desde entonces la información se duplica dos veces cada año. Pero la teoría de la singularidad sigue reduciendo ese espacio de tiempo hasta que llegue un momento en el que en cada segundo se duplique todo el conocimiento mundial. (...)
Muchos ciudadanos creen en esta filosofía de compartir conocimiento para resolver retos sociales. En este propósito la colaboración mundial ha dejado constancia de que la relación y la unión de muchos anónimos puede construir algo inimaginable. Es lo que Javi Creus, fundador de Ideas for Change, llama la innovación optimista. Esto se produce cuando “los ciudadanos más capaces se organizan para resolver juntos los asuntos que realmente les interesan. Lo hacen peer-to-peer. De igual a igual. Y les da igual el sexo, la raza o la religión del resto de las personas con las que comparten esta iniciativa”.(...)
La cultura de la colaboración ha puesto en tela de juicio los sistemas cerrados, como el copyright, y ha hecho patente que compartir genera riqueza, progreso y más igualdad. (...)
La cultura de la colaboración ha puesto en tela de juicio los sistemas cerrados, como el copyright, y ha hecho patente que compartir genera riqueza, progreso y más igualdad. “Los ciudadanos saben que la diversidad es riqueza”, asegura Creus. “Están dispuestos a hacer un esfuerzo por mantener sus diferencias. Saben que lo distinto es más una cuestión cultural que personal”. Un ejemplo de esto son las licencias de autor Creative Commons. “El autor entiende que su obra no debe permanecer inalterada para siempre y permite que se reutilice, se interprete… Es un escalón más en el conocimiento y la innovación. Otros tienen que tirar de esas obras para seguir ampliando el conocimiento”. La conexión resuelve esos vacíos que dejan los gobiernos y las empresas. Como dice Creus, “la creatividad de la suma de gente joven educada y conectada está resolviendo cosas que las grandes compañías no están solucionando”.
La tecnología ha clausurado una época e inaugura otra. La información, la comunicación y la creatividad serán, como siempre, piezas clave de una evolución que está llevando lo digital hasta lo más hondo de nuestra propia esencia humana. Estamos ante el nacimiento de la singularidad (una época en la que la tecnología superará la inteligencia humana, las redes de ordenadores provocarán el ‘despertar’ entidades de inteligencia suprahumana, y las ciencias bológicas podrán mejorar el intelecto humano [Technological Singularity, de Vernor Vinge]) y el transhumanismo (concepto filosófico que defiende el uso de la tecnología para mejorar y alargar la vida de los humanos o, dicho de otro modo, inventar un humano mejorado).
El mismo Dalai Lama confesó que estaría dispuesto a reencarnarse en un ordenador en cuanto fuera lo suficientemente potente. Lo dijo en una entrevista que recoge el Canal Historia. Estas fueron sus palabras. “El desarrollo de la tecnología creará un nuevo tipo de ser humano. Yo le doy la bienvenida a esas máquinas. No hay ningún problema. Si eso llega, puede que incluso me reencarne en una de ellas”.
Pseudosciències a la UdG?
Us recomano llegir l'article de Cerebros No Lavados i si esteu dacord us encoratjo a firmar la petició:
Han actuado
0 personas
0 personas
Nos faltan
0 firmas
0 firmas
Representativitats polítiques
Sóc votant d'esquerres però no m'agrada que sovint s'autoerigeixin com els "representants" del poble, de tot el poble, en front d'un suposat i malvat poder economico-financer global/nacional.
Les esquerres no representen el poble ni a Europa, ni a Espanya ni a Catalunya, si fos així guanyarien les eleccions de golejada (i les enquestes), i no és el cas; representen a la gent que votem esquerres i prou. És sorprenent sentir als candidats d'ICV o IU erigir-se com a representants del "carrer", de les masses populars, dels treballadors, etc... gent que no els ha votat ni els pensa votar.
Potser sí que defensen els interessos que ells creuen que deu tenir la major part de "poble" però de moment sembla que el poble no creu que aquests siguin els seus interessos i no els vota. Per això, quan sents al senyor Coscubiela dir que "el catalans volen decidir davant dels mercats financers" un pensa... i si els catalans volen això... perquè no voten partits com el del senyor Coscubiela? Doncs perquè, ho sento molt, la majoria de la gent no vol això!
El mateix passa amb moviments socials com els indignats, sindicats, ecologistes, etc... que sempre diuen representar la majoria i quasi mai ho són. O això diuen les enquestes i les urnes! Entenc les necessitats de retòrica política, però en aquest cas crec que molt sovint les esquerres realment es creuen que tenen aquesta representativitat que els legitima i això diu molt poc de la seva cultura democràtica. És per això que és des de certs sectors de les esquerres que es promou l'abstenció davant la frustració (inexplicable segons ells) de que la gent continuï votant al PPSOE. O que es critiqui el govern, però no la gent que l'ha votat. Un exemple, CIU fa retallades i és criticada per fer-ne, però ningú critica la gent que va votar CIU.
Davant d'aquest panorama, el moviment dels indignats han fet un pas més i han estalbert que el problema és que els partits polítics no representen al poble, que s'han de canviar les normes i a més, com que creuen que els sí que representen al poble, van fer la cagada del bloqueig del Parlament. La realitat és que si ningú votés al PP ni al PSOE les coses canviarien, i segurament canviarien molt, pq el sistema democràtic que tenim permet fer molts canvis, però el problema és que la gent, tossuda, els continua votant.
De ben segur que les dretes també juguen a aquests joc de falces representativitats, però en molt menor mesura, pq el problema de les esquerres és que abans de culpar a la pròpia societat dels problemes que té, culparà a qualsevol altre (poder, rics, financers, partits polítics, mitjans, estructures, etc...). Però la veritat és que aquesta societat té les polítiques i els polítics que ha elegit, i molt sovint les polítiques i els polítics que es mereix!!!
Les esquerres no representen el poble ni a Europa, ni a Espanya ni a Catalunya, si fos així guanyarien les eleccions de golejada (i les enquestes), i no és el cas; representen a la gent que votem esquerres i prou. És sorprenent sentir als candidats d'ICV o IU erigir-se com a representants del "carrer", de les masses populars, dels treballadors, etc... gent que no els ha votat ni els pensa votar.
Potser sí que defensen els interessos que ells creuen que deu tenir la major part de "poble" però de moment sembla que el poble no creu que aquests siguin els seus interessos i no els vota. Per això, quan sents al senyor Coscubiela dir que "el catalans volen decidir davant dels mercats financers" un pensa... i si els catalans volen això... perquè no voten partits com el del senyor Coscubiela? Doncs perquè, ho sento molt, la majoria de la gent no vol això!
El mateix passa amb moviments socials com els indignats, sindicats, ecologistes, etc... que sempre diuen representar la majoria i quasi mai ho són. O això diuen les enquestes i les urnes! Entenc les necessitats de retòrica política, però en aquest cas crec que molt sovint les esquerres realment es creuen que tenen aquesta representativitat que els legitima i això diu molt poc de la seva cultura democràtica. És per això que és des de certs sectors de les esquerres que es promou l'abstenció davant la frustració (inexplicable segons ells) de que la gent continuï votant al PPSOE. O que es critiqui el govern, però no la gent que l'ha votat. Un exemple, CIU fa retallades i és criticada per fer-ne, però ningú critica la gent que va votar CIU.Davant d'aquest panorama, el moviment dels indignats han fet un pas més i han estalbert que el problema és que els partits polítics no representen al poble, que s'han de canviar les normes i a més, com que creuen que els sí que representen al poble, van fer la cagada del bloqueig del Parlament. La realitat és que si ningú votés al PP ni al PSOE les coses canviarien, i segurament canviarien molt, pq el sistema democràtic que tenim permet fer molts canvis, però el problema és que la gent, tossuda, els continua votant.
De ben segur que les dretes també juguen a aquests joc de falces representativitats, però en molt menor mesura, pq el problema de les esquerres és que abans de culpar a la pròpia societat dels problemes que té, culparà a qualsevol altre (poder, rics, financers, partits polítics, mitjans, estructures, etc...). Però la veritat és que aquesta societat té les polítiques i els polítics que ha elegit, i molt sovint les polítiques i els polítics que es mereix!!!
L'homeopatia un altre cop
Ahir el magnífic programa QuèQuiCom de TV3 va abordar la homeopatia... i ho va fer de forma magistral! Felicito a TV3 per dir les coses clares respecte a aquest frau (i no només en aquest programa).
Llibertat d'expressió pels feixistes i per tothom!!!
If we don't believe in freedom of expression for people we despise, we don't believe in it at all.
Noam Chomsky
Sento aquests dies a les tertúlies del nostra petit país (si dius petit tothom té clar que és Catalunya, si no dius res no queda tant clar...) un gran debat sobre què cal fer amb la llibertat d'expressió. Sembla que tothom té clar que els neonazis, feixistes i demés escòria no haurien de tenir dret a la llibertat d'expressió, a expressar obertament les seves opinions, idees, ideologia o trets distintius, que no haurien de tenir dret a fer concerts, a manifestar-se, etc... i jo en canvi penso tot el contrari.
No dec pas ser l'únic que pensa que la llibertat d'expressió hauria de ser total, tant pels que fan apologia del terrorisme, com pels que neguen l'evidència de l'holocaust. L'únic límit que hi veig és l'atac a l'honor d'una persona individual tot utilitzant mentides, que no s'hauria de prohibir però sí que s'hauria de poder perseguir judicialment per part (i només d'aquesta manera) de la persona afectada. És a dir, vull deixar molt clar que penso que negar l'holocaust no és un atac en l'honor de cap persona, sinó que és una mentida i prou. Dir que fulanito de tal és un putero i insultar-lo i dir mentides d'ell sí que és un atac a l'honor personal. Accepto aquest límit per dues raons: a) pq és molt clar b) pq és personal, amb nom i cognoms, i no sobre idees.
El problema de la llibertat d'expressió és que quan es comença a retallar sempre ens tornem arbitraris i acabem amb el principi mateix que volem defensar. La llei de partits és un clar límit a la llibertat d'expressió (i altres llibertats i drets) que només s'ha aplicat a l'esquerra abertzale però no a la dreta neofaxista. No fer apologia del terrorisme (força interpretable) ha portat a un cantant de rap català a l'Audiència Nacional però en canvi els neonazis poden fer concerts a Sabadell o Barcelona (almenys de moment). No es pot instar a l'odi racial o religiós, i això porta a l'alcalde de Badalona en una posició complicada, però aquest mateix alcalde després cancela la butifarrada del 12O i els actes de l'11 de setembre... El rei i la monarquia, les vinyetes ginecològiques, les vinyetes de Mahoma, etc... I així podríem anar continuant i posant exemples i més exemples, per a diferents opinions de l'aspectre polític.Potser sí que alguns sectors socials han patit més que altres aquestes retallades a Espanya, i de forma més arbitrària, mentres que altres veien més tolerància institucional cap als seus actes (neonazis), però això no canvia les coses. El problema és la limitació de la llibertat d'expressió, no la seva aplicació. És igual si es diuen mentides, si es fa propaganda, si es manipula, fins i tot si algú insta a l'odi o expressa idees contràries a la pròpia llibertat d'expressió... La llibertat d'expressió s'ha de defensar pq és un dret indispensable i fràgil que sembla que no ens costa gens de cedir en pro de la correcció política, de la gent que s'ofèn per idees que no són les seves. El límit a la llibertat d'expressió no és ni la pròpia defensa de la llibertat d'expressió, és a dir, s'ha d'acceptar que es puguin expressar idees que vulguin acabar amb ella, amb aquest sistema... si, també aquestes.
Sembla que no ens volguem adonar de la importància que té la llibertat d'expressió per a tota democràcia, de fet, no la defensem ni quan venen des de fora i ens diuen que aquestes caricatures de Mahoma són un atac a les creences dels musulmans i acabem demanant perdó. Però que trist que no sapiguem defensar les nostres pròpies creences (entre les que hi hauria d'haver, espero, la llibertat d'expressió).
La llibertat d'expressió crec que parteix de la creença que la gent ha de poder escoltar diferents visions, idees, arguments i llavors triar. La llibertat d'expressió confia en el bon criteri de la gent per a saber discernir el què son patranyes neofaxistes, a qui no cal fer cas, apologia de la violència sectària, de l'odi, etc... o que 11-M va ser ETA. I el criteri de la gent és el què val en democràcia, pq si tothom té criteri per votar també tothom ha de tenir criteri per sentir les idees que vulgui. La societat benpensant ha de poder sentir totes aquestes idees escandaloses i "ofenents" i en comptes de prohibir-les articular un potent discurs raonat que les desmonti o, en el cas de ser tant insignificants, simplement ignorar-les. Però sembla que el nostre ultraprotector pater familias Estat en comptes de voler que la gent tingui el seu criteri intenta callar la boca i coarta la llibertat d'expressió pq no ho sentim ni ens contaminem... o fins i tot, només pq "queda lleig dir aquestes coses".
En quan a l'ofensa només cal veure fins a on l'han portat especialment en societats gens democràtiques i en els casos de blasfèmia, una gran excusa per a què al final no es puguin expressar idees contràries (especialment en temes religiosos)
Així doncs, lluita per fer-te sentir, no per fer callar als altres.
PS- la meva opinió sobre aquest tema ha estat mercada enormement per Noam Chomsky i segurament ell ho ha expressat molt millor en les seves celebres cartes que tant d'enrenou van portar en el seu moment.
http://www.chomsky.info/articles/19801011.htm
http://www.chomsky.info/letters/198509--.htm
De la Wiki
In "On Liberty" (1859) John Stuart Mill argued that "...there ought to exist the fullest liberty of professing and discussing, as a matter of ethical conviction, any doctrine, however immoral it may be considered."[40] Mill argues that the fullest liberty of expression is required to push arguments to their logical limits, rather than the limits of social embarrassment. However, Mill also introduced what is known as the harm principle, in placing the following limitation on free expression: "the only purpose for which power can be rightfully exercised over any member of a civilized community, against his will, is to prevent harm to others."[40]
In 1985 Joel Feinberg introduced what is known as the "offence principle", arguing that Mill's harm principle does not provide sufficient protection against the wrongful behaviours of others. Feinberg wrote "It is always a good reason in support of a proposed criminal prohibition that it would probably be an effective way of preventing serious offense (as opposed to injury or harm) to persons other than the actor, and that it is probably a necessary means to that end."[42] Hence Feinberg argues that the harm principle sets the bar too high and that some forms of expression can be legitimately prohibited by law because they are very offensive. But, as offending someone is less serious than harming someone, the penalties imposed should be higher for causing harm.[42] In contrast Mill does not support legal penalties unless they are based on the harm principle.[40] Because the degree to which people may take offense varies, or may be the result of unjustified prejudice, Feinberg suggests that a number of factors need to be taken into account when applying the offense principle, including: the extent, duration and social value of the speech, the ease with which it can be avoided, the motives of the speaker, the number of people offended, the intensity of the offense, and the general interest of the community at large.[40]
The new pornographers
Quina gran banda són The New Pornographers, el seu disc Challengers és un dels meus top ten. Aquí us deixo alguns vídeos, tot i que no s'han prodigat gaire en fer-ne i costa trobar-ne de bons al youtube:
Spacelander la bicicleta elèctrica del futur (1946)
Ni més ni menys que això, una preciosa bicicleta elèctrica creada al 1946, i de la qual només s'en van produir 522 unitats, té una dinamo intern que permet acumular energia de les baixades i frenades
i t'ajuda llavors durant les pujades.
Vaja, que la trobo preciosa, i diuen que les originals "només" costen entre 10 i 12.000 dòlars... algú s'anima?
Deutes exteriors dels ciutadans
En aquest mar de llàgrimes que és la crisi econòmica europea i nord-americana (que no pas mundial, el món continua creixent a quasi un 3% anual) tenim sovint problemes per entendre les magnituds de la tragèdia, però hi ha una dada esgarrifosa... el deute exterior per habitant.
Aquestes dades ens ensenyen que hi ha països com Luxemburg i Monaco amb unes xifres que són impensables. Cada ciutadà Luxemburgués deu prop de 4 milions d'euros a l'estranger!!! cada ciutadà de Monaco mig milió de dòlars.... Per contra, els grecs (11'2 milions de persones i un deute de 381.000 milions d'euros) només deuen 34.500 euros, menys que els espanyols i tot, però estan amb l'aigua al coll.
Bé, una de les conclusions més importants d'aquesta llista d'aquí sota és que sembla que la crisis del deute no ho és tant pel volum d'aquest, ni pel % del PIB ni per capita, sinó de les perspectives que els acreedors tenen en algunes economies. Així si jo dec 100 i tu 1000, però les meves expectatives d'ingressos són pitjors que les teves, jo tinc un problema i tu no. Així, que jo m'esforci per passar de deure 100 a 70 (retallades) no resoldrà el problema, sinó que haig d'esforçar-me per ingressar més (impostos,inversió, productivitat,etc.).
Res que no hagin dit ja els economistes, però que sembla que no acaben d'entendre alguns polítics i mitjans de comunicació!!!
(dades extrets d'aquí i en la majoría de casos abans de que arribés el pitjor):
Aquestes dades ens ensenyen que hi ha països com Luxemburg i Monaco amb unes xifres que són impensables. Cada ciutadà Luxemburgués deu prop de 4 milions d'euros a l'estranger!!! cada ciutadà de Monaco mig milió de dòlars.... Per contra, els grecs (11'2 milions de persones i un deute de 381.000 milions d'euros) només deuen 34.500 euros, menys que els espanyols i tot, però estan amb l'aigua al coll.
Bé, una de les conclusions més importants d'aquesta llista d'aquí sota és que sembla que la crisis del deute no ho és tant pel volum d'aquest, ni pel % del PIB ni per capita, sinó de les perspectives que els acreedors tenen en algunes economies. Així si jo dec 100 i tu 1000, però les meves expectatives d'ingressos són pitjors que les teves, jo tinc un problema i tu no. Així, que jo m'esforci per passar de deure 100 a 70 (retallades) no resoldrà el problema, sinó que haig d'esforçar-me per ingressar més (impostos,inversió, productivitat,etc.).
Res que no hagin dit ja els economistes, però que sembla que no acaben d'entendre alguns polítics i mitjans de comunicació!!!
(dades extrets d'aquí i en la majoría de casos abans de que arribés el pitjor):
| Country | External Debt[2] US dollars | Date | Per capita[3][4][5][6] US dollars | % of GDP[7][8][9] | |
|---|---|---|---|---|---|
| 1 |  United States | 14,825,308,000,000 | 30 June 2011 | 47,568 | 99 |
| — |  European Union | 13,720,000,000,000 | 30 June 2010 | 27,864 | 85 |
| 2 |  United Kingdom | 8,981,000,000,000 | 30 June 2010 | 144,338 | 400 |
| 3 |  Germany | 4,713,000,000,000 | 30 June 2010 | 57,755 | 142 |
| 4 |  France | 4,698,000,000,000 | 30 June 2010 | 74,619 | 182 |
| 5 |  Netherlands | 371,028,000,000 | 31 December 2009 | 47,172 | 74 |
| 6 |  Japan | 2,441,000,000,000 | 30 September 2010 | 19,148 | 45 |
| 7 |  Ireland | 115,000,000,000 | 20 September 2011 | 18,592 | 68 |
| 17 |  Norway | 643,000,000,000 | 12 August 2011 | 131,220 | 141 |
| 8 |  Italy | 2,223,000,000,000 | 30 June 2010 est. | 36,841 (ara el doble) | 108 |
| 9 |  Spain | 2,166,000,000,000 | 30 June 2010 | 47,069 | 154 |
| 10 |  Luxembourg | 1,892,000,000,000 | 30 June 2010 | 3,759,174 | 3,443 |
| 11 |  Belgium | 1,241,000,000,000 | 30 June 2010 | 113,603 | 266 |
| 12 |  Switzerland | 1,200,000,000,000 | 30 September 2010 | 154,063 | 229 |
| 13 |  Australia | 1,169,000,000,000 | 31 December 2010 est. | 52,596 | 95 |
| 14 |  Canada | 1,009,000,000,000 | 30 June 2010 | 29,625 | 64 |
| 15 |  Sweden | 853,300,000,000 | 30 June 2010 | 91,487 | 187 |
| 16 |  Austria | 755,000,000,000 | 30 June 2010 | 90,128 | 200 |
| — |  Hong Kong | 750,800,000,000 | 31 December 2010 est. | 105,420 | 334 |
| 18 |  Denmark | 559,500,000,000 | 30 June 2010 | 101,084 | 180 |
| 19 |  Greece | 532,900,000,000 | 30 June 2010 | 47,636 | 174 |
| 20 |  Portugal | 497,800,000,000 | 30 June 2010 | 46,795 | 217 |
| 21 |  Russia | 480,200,000,000 | 30 November 2010 est. | 3,421 | 33 |
| 22 |  China | 406,600,000,000 | 31 December 2010 est. | 303 | 7 |
| 23 |  Finland | 370,800,000,000 | 30 June 2010 | 68,960 | 155 |
| 24 |  Korea, South | 370,100,000,000 | 31 December 2010 est. | 7,567 | 37 |
| 25 |  Brazil | 310,800,000,000 | 31 December 2010 est. | 1,608 | 15 |
| 26 |  Turkey | 270,700,000,000 | 31 December 2010 est. | 3,794 | 36 |
| 27 |  Poland | 252,900,000,000 | 31 December 2010 est. | 6,639 | 54 |
| 28 |  India | 306,000,000,000 | 1 September 2011 | 195 | 15 |
¿Porque los españoles no viajan?
Interesantísimos datos aportados en un artículo de El País de hoy titulado "Mi horizonte es mi provincia" y escrito por Aurora Muñoz, que demuestra su solvencia citando las fuentes de su documentación (cosa no muy habitual desgraciadamente), que són básicamente:
La polarización en el consumo turístico de los españoles -realizado por Manuel Ángel Santana y Pablo Rodríguez, de la Universidad de La Laguna
Eurobarómetro especial 28: los europeos y las vacaciones
Comportamiento Turístico de los Residentes en España, elaborado por las profesoras de la UNED Teresa Garín y María José Moral para la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas)
Estos estudios, que són más bien encuestas, analizan los motivos de esta poca vocación viajera de los españoles y van más allá de las variables económicas y de calidad de vida: el tópico de que viajar es caro y que aquí se vive mejor que en ninguna parte. Sin embargo el último estudio va más allá:
Variables a las que hay que sumar, la infraestructuras (aeropuertos, etc.), la geografía (vivir cerca de la frontera) y las aglomeraciones de población en las grandes ciudades (de las que uno quiere escapar).
A destacar, finalmente, los siguientes datos:
- Casi el 17% no viaja porque no le gusta viajar
- La encuesta anual de Familitur recoge que el 15% de los residentes en España no ha traspasado nunca los límites de su comunidad autónoma.
- El porcentaje de españoles que no han salido de su provincia ha bajado cuatro puntos de 2006 a 2009, mientras que el número de residentes en España que no han viajado al extranjero se ha reducido del 56% al 48% en el mismo periodo, como señala un estudio de Funcas.
La polarización en el consumo turístico de los españoles -realizado por Manuel Ángel Santana y Pablo Rodríguez, de la Universidad de La Laguna
Eurobarómetro especial 28: los europeos y las vacaciones
Comportamiento Turístico de los Residentes en España, elaborado por las profesoras de la UNED Teresa Garín y María José Moral para la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas)
Estos estudios, que són más bien encuestas, analizan los motivos de esta poca vocación viajera de los españoles y van más allá de las variables económicas y de calidad de vida: el tópico de que viajar es caro y que aquí se vive mejor que en ninguna parte. Sin embargo el último estudio va más allá:
"Las nuevas tecnologías y los vuelos low cost no han servido para que acceda mayor cantidad de gente al turismo, sino que para que aquellos que ya viajaban lo hagan más".(...)
La edad del individuo, su poder adquisitivo, su nivel cultural, el estado civil y la situación familiar son factores que condicionan la decisión de hacer turismo. "El retraso educativo que acumulaba España en el pasado también está detrás de que todavía estemos lejos de los comportamientos turísticos de otros países de nuestro entorno. Solo un 7% de los españoles viajaron por ocio al extranjero en 2009", relata la economista María José Moral. Sin embargo, los datos del Eurobarómetro revelan que los españoles, franceses e italianos están en la media de UE en cuanto a viajes turísticos: lejos de los países nórdicos, pero muy por encima de los nuevos socios de Europa del Este.
Variables a las que hay que sumar, la infraestructuras (aeropuertos, etc.), la geografía (vivir cerca de la frontera) y las aglomeraciones de población en las grandes ciudades (de las que uno quiere escapar).
A destacar, finalmente, los siguientes datos:
- Casi el 17% no viaja porque no le gusta viajar
- La encuesta anual de Familitur recoge que el 15% de los residentes en España no ha traspasado nunca los límites de su comunidad autónoma.
- El porcentaje de españoles que no han salido de su provincia ha bajado cuatro puntos de 2006 a 2009, mientras que el número de residentes en España que no han viajado al extranjero se ha reducido del 56% al 48% en el mismo periodo, como señala un estudio de Funcas.
IKEA com a "matching corner" a Shanghai
Fa poc va ser notícia l'aparició d'un clon d'IKEA a Xina (i també de botiga Apple), que copiava el color, els mobles, etc... però amb pitjors acabats i preus més barats. Però avui m'ha encantat aquest article del Shanghai Daily en el que s'explica que la cafeteria de la branca de XiHui (Shanghai) d'IKEA s'ha convertit en un "matchmaking corner" per a xinesos entre 40 i 60 anys de classe mitja.
Sembla que la cosa va començar a poc a poc, sense que ningú ho organitzés, que la gent es treia la targeta de membre d'IKEA (gratuïta) que permet disfrutar de cafè gratuït i aire condicionat a la cantina de la gran superfície i que la cosa va anar creixent fins al punt que ocupaven tot el local, portaven ganyips i altres menjars i s'hi passaven hores parlant i fent amistats (y lo que surja). Per la qual cosa, els gestors d'IKEA van haver d'habilitar un espai separat de la cantina (ja que no deixaven espai pels clients) i posar cartells d'avís. Però sembla que lluny de canviar de local i fer cas dels avisos el fenomen comença a extendres a altres branques d'IKEA de Shanghai. Per acabar de donar el toc xinès, els guardes d'IKEA es queixen que els participants deixen nombroses escombraries i escupen al terra.
El tema hauria de ser molt suculent per a geògrafs, sociòlegs i altres científics socials. Com la nova classe mitjana xinesa de mitjana edat busca parella, com un espai destinat a una funció es converteix en una altra cosa, com la cultura "sueca" interactua amb la xinesa... Serà que falten espais a on les noves classes mitjanes de certa edat puguin fer coneixences?
A Xina he pogut observar fenòmens similars com que els Pizza Hut siguin restaurants de luxe (amb estora vermella i cambrers trajats) on les parelles fan sopars romàntics, o que el Decathlon sigui considerat una botiga d'alta qualitat. O on els Carrefours es converteixen en "ambaixades franceses" on anar a protestar.
Sembla que la cosa va començar a poc a poc, sense que ningú ho organitzés, que la gent es treia la targeta de membre d'IKEA (gratuïta) que permet disfrutar de cafè gratuït i aire condicionat a la cantina de la gran superfície i que la cosa va anar creixent fins al punt que ocupaven tot el local, portaven ganyips i altres menjars i s'hi passaven hores parlant i fent amistats (y lo que surja). Per la qual cosa, els gestors d'IKEA van haver d'habilitar un espai separat de la cantina (ja que no deixaven espai pels clients) i posar cartells d'avís. Però sembla que lluny de canviar de local i fer cas dels avisos el fenomen comença a extendres a altres branques d'IKEA de Shanghai. Per acabar de donar el toc xinès, els guardes d'IKEA es queixen que els participants deixen nombroses escombraries i escupen al terra.
El tema hauria de ser molt suculent per a geògrafs, sociòlegs i altres científics socials. Com la nova classe mitjana xinesa de mitjana edat busca parella, com un espai destinat a una funció es converteix en una altra cosa, com la cultura "sueca" interactua amb la xinesa... Serà que falten espais a on les noves classes mitjanes de certa edat puguin fer coneixences?
A Xina he pogut observar fenòmens similars com que els Pizza Hut siguin restaurants de luxe (amb estora vermella i cambrers trajats) on les parelles fan sopars romàntics, o que el Decathlon sigui considerat una botiga d'alta qualitat. O on els Carrefours es converteixen en "ambaixades franceses" on anar a protestar.
Bad Barbie
El gener passat se'm va oblidar comentar una col·lecció de fotos sobre la Barbie que va realitzar Mariel Clayton y que vaig trobar impactants. Si voleu llegir la intenció de l'autora, la seva història i les seves opinions sobre el feminisme i etc... doncs podeu llegir aquest article. Sinó disfruteu les fotos i ja està!!
Si en voleu més, només cal que aneu al google imatge i poseu bad barbie!!!
Sens dubte aquesta és millor que la original!!!
Si en voleu més, només cal que aneu al google imatge i poseu bad barbie!!!
Sens dubte aquesta és millor que la original!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
