"Fes el què t'agrada, disfruta amb el què fas" devalua el treball

Aquesta setmana la Revista Slate publicava un article molt interessant escrit per Miya Tokumitsu, d'aquí ja em declara fan total. El  seu títol ja deixava ben clar de què anava.

És simplement un article genial que analitza aquesta mítica frase i tot el què implica i porta al darrera. És tan bo que no val la pena fer-ne una selecció sinó que us el llegiu sencer. Vinga, per un cop ho podeu fer no? Que només són dues pàgines!!! Bé, va, en penjo alguns troços, però vinga, llegiu-lo sencer.

DWYL (Do What You Love) is a secret handshake of the privileged and a worldview that disguises its elitism as noble self-betterment. According to this way of thinking, labor is not something one does for compensation but is an act of love. If profit doesn’t happen to follow, presumably it is because the worker’s passion and determination were insufficient. Its real achievement is making workers believe their labor serves the self and not the marketplace. (...)

One consequence of this isolation is the division that DWYL creates among workers, largely along class lines. Work becomes divided into two opposing classes: that which is lovable (creative, intellectual, socially prestigious) and that which is not (repetitive, unintellectual, undistinguished). Those in the lovable-work camp are vastly more privileged in terms of wealth, social status, education, society’s racial biases, and political clout, while comprising a small minority of the workforce.(...)

In ignoring most work and reclassifying the rest as love, DWYL may be the most elegant anti-worker ideology around. Why should workers assemble and assert their class interests if there’s no such thing as work? (...)

“Do what you love” disguises the fact that being able to choose a career primarily for personal reward is a privilege, a sign of socioeconomic class. 

If we believe that working as a Silicon Valley entrepreneur or a museum publicist or a think-tank acolyte is essential to being true to ourselves, what do we believe about the inner lives and hopes of those who clean hotel rooms and stock shelves at big-box stores? The answer is: nothing.

The reward for answering this higher calling is an academic employment marketplace in which about 41 percent of American faculty are adjunct professors—contract instructors who usually receive low pay, no benefits, no office, no job security, and no long-term stake in the schools where they work.
Ironically, DWYL reinforces exploitation even within the so-called lovable professions, where off-the-clock, underpaid, or unpaid labor is the new norm: reporters required to do the work of their laid-off photographers, publicists expected to pin and tweet on weekends, the 46 percent of the workforce expected to check their work email on sick days. Nothing makes exploitation go down easier than convincing workers that they are doing what they love.
It should be no surprise that unpaid interns abound in fields that are highly socially desirable, including fashion, media, and the arts.
And it’s no coincidence that the industries that rely heavily on interns—fashion, media, and the arts—just happen to be the feminized ones, as Madeleine Schwartz wrote inDissent
Do what you love and you’ll never work a day in your life! Before succumbing to the intoxicating warmth of that promise, it’s critical to ask, “Who, exactly, benefits from making work feel like nonwork?” “Why should workers feel as if they aren’t working when they are?” In masking the very exploitative mechanisms of labor that it fuels, DWYL is, in fact, the most perfect ideological tool of capitalism. If we acknowledged all of our work as work, we could set appropriate limits for it, demanding fair compensation and humane schedules that allow for family and leisure time.
And if we did that, more of us could get around to doing what it is we really love.

Perquè procrastinem?

Qui encara no sàpiga què és la procrastinació pot entrar a la Wikipedia o es pot fiar de mi quan li dic que es refereix a l'art de perdre el temps, especialment per internet, mirant fotos de gatets a l'Instagram, videos de caigudes al YouTube, etc. i així anar aplaçant la feina que tenim pendent

 Aquesta setmana la revista Nautilus, que és increïble, té un article fantàstic d'Alis Opar que es pregunta quines són les raons psicològiques de la procrastinació.


 Though we will inevitably share their fates, the people we will become in a decade, quarter century, or more, are unknown to us. This impedes our ability to make good choices on their—which of course is our own—behalf. That bright, shiny New Year’s resolution? If you feel perfectly justified in breaking it, it may be because it feels like it was a promise someone else made.
 In fact, their neural activity when they described themselves in a decade was similar to that when they described Matt Damon or Natalie Portman. 
 We think of our future selves, says Pronin, like we think of others: in the third person. 

 Això explica pq ens costa tant fer canvis a curt termini que tindràn beneficis a llarg plaç. Des d'estalviar a deixar de fumar. Tot i que no a tothom li costa igual.

 El cas és que com menys identificats ens sentim amb el nostra jo del futur, més tendim a la procrastinació. I aquí també tenim la cura, si incrementem l'empatia amb el nostra jo del futur doncs segurament ens dedicarem menys a la procrastinació i serem més productius. 

 Naturalment tot això també té implicacions interessants per les empreses d'Assegurances, pels Bancs o per la importància que donen els joves a les retallades de les pensions.


Gran vídeo, ja una mica antic, de Guillaume Nery fent un free falling a un blue hole. 
I quina banda sonora més xula, la cançó es diu You Make Me Feel i és dels Take My Head.


Llista de cançons que van molt bé per caminar amb ritme, o per fer camí sigui amb bicicleta, cotxe o avió.


Em semblen unes dades flipants q encara hi hagi una majoría tan gran! També a Catalunya em sembla molt!


Llegeixo avui a l'Ara que un empresari i emprenedor ciclista de Sant Cugat  ha creat Biosk, una empresa que es dedica a crear estands amb productes per a ciclistes (camares, manxes, etc) per a gasolineres.

Em sembla una idea excel·lent, com a ciclista m'he trobat en més d'una ocasió en diumenge i lluny de casa i sense possibilitats de comprar una camara per arreglar la roda enlloc. 

Comencen amb un capital de 30.000 euros, cada estand els costa uns 200 euros i venen productes d'entre 4-10 euros. Pel 2014 volen arribar a tenir 200-300 punts de venda i facturar 300.000-400.000 euros. Això vol dir uns 1500-2000 euros de facturació per estand anual, que vol dir, tenir de mitjana entre 1-2 compres al dia per estand, cosa que em sembla una mica optimista.

No es una startup cool, ni amb un disseny guai, de fet diría que amb el disseny del logo no s'hi han matat gaire, però han encertat amb l'estètica benzinera de l'estand. Ara bé, crec que té moltes més possibilitats de funcionar que moltes altres.

ANGRY SEAS (video)


M'agraden els retrats de Sandra Chevrier, aquí us deixo un tastet.