Un petit film que és genial.
Wanderers - a short film by Erik Wernquist from Erik Wernquist on Vimeo.
Archives
Phd illustrated
A nice article showing how much and how little every academic knows.
Reading research papers takes you to the edge of human knowledge:
Of course, the world looks different to you now:
So, don't forget the bigger picture:
SUBORNEM ALS ESCOCESOS
MHP Mas,
em dirigeixo a vostè en aquestes dates per fer-li arribar les meves inquietuds sobre Escòcia.
Entenc que la Generalitat vetlla pels interessos de Catalunya internacionalment, i convindrà amb mi que actualment no hi ha tema més estratègic, rellevant i transcendental pel futur de Catalunya que el referèndum d’Escòcia. És per això, que dono per suposat que els serveis secrets de la Generalitat estan en terreny escocès treballant pel Yes i que s’han realitzat discrets, però intensos, contactes diplomàtics a tots nivells que estan donant bons fruits; com veiem en les últimes enquestes.
Però penso que, després de la proposta desesperada del govern britànic oferint millores econòmiques a Escòcia, des de Catalunya cal reaccionar oferint una contraproposta amb incentius per a la independència dels escocesos. Ens hi juguem molt en aquest referèndum i els beneficis del Yes escocès bé valen uns esforços.
És per això que demano que contempli la possibilitat d’oferir aquest paquet de mesures als escocesos per a què votin Yes:
1- Barra lliure de tots escocès als pubs de Lloret durant 5 anys
2- Braveheart en cartellera als cinemes catalans durant 2 anys
3- Cedir el Messi al Celtic de Glasgow
4- Una panera de 5000 tones d’arròs del Delta, 2000 tones de pomes de Lleida i 3000 fuets de Vic
Finalment, el paquet d’incentius podria anar acompanyat de l’amenaça de regalar bitllets d’avió cap a Edimburg a tropes de trabucaires matiners o colles sardanistes armades de gralles i tenores.
Però no voldria acabar aquestes reflexions sense enviar també un missatge a la Sra Carme Forcadell de l’ANC i la societat civil en general. Pel procés català és molt més important un Yes a Escòcia que 100.000 persones de més o de menys a la V. Per això és urgent la creació d’un Verkami on tots els catalans poguessin fer donatius als escocesos i així podríem aconseguir una bossa important, de milions d’euros, que seria entregada als escocesos només sí guanya el Yes.
Això, podría anar acompanyat d'una intensa campanya per incentivar el consum desmesurat de whisky escocès o canviar les samarretes de cada diada per unes faldilles de llana, mesures que els escocesos segur que aprecieren.
Tot esforç és poc per a què guanyi el Yes!
Cordialment,
Roger Serra
em dirigeixo a vostè en aquestes dates per fer-li arribar les meves inquietuds sobre Escòcia.
Entenc que la Generalitat vetlla pels interessos de Catalunya internacionalment, i convindrà amb mi que actualment no hi ha tema més estratègic, rellevant i transcendental pel futur de Catalunya que el referèndum d’Escòcia. És per això, que dono per suposat que els serveis secrets de la Generalitat estan en terreny escocès treballant pel Yes i que s’han realitzat discrets, però intensos, contactes diplomàtics a tots nivells que estan donant bons fruits; com veiem en les últimes enquestes.
Però penso que, després de la proposta desesperada del govern britànic oferint millores econòmiques a Escòcia, des de Catalunya cal reaccionar oferint una contraproposta amb incentius per a la independència dels escocesos. Ens hi juguem molt en aquest referèndum i els beneficis del Yes escocès bé valen uns esforços.
És per això que demano que contempli la possibilitat d’oferir aquest paquet de mesures als escocesos per a què votin Yes:
1- Barra lliure de tots escocès als pubs de Lloret durant 5 anys
2- Braveheart en cartellera als cinemes catalans durant 2 anys
3- Cedir el Messi al Celtic de Glasgow
4- Una panera de 5000 tones d’arròs del Delta, 2000 tones de pomes de Lleida i 3000 fuets de Vic
Finalment, el paquet d’incentius podria anar acompanyat de l’amenaça de regalar bitllets d’avió cap a Edimburg a tropes de trabucaires matiners o colles sardanistes armades de gralles i tenores.
Però no voldria acabar aquestes reflexions sense enviar també un missatge a la Sra Carme Forcadell de l’ANC i la societat civil en general. Pel procés català és molt més important un Yes a Escòcia que 100.000 persones de més o de menys a la V. Per això és urgent la creació d’un Verkami on tots els catalans poguessin fer donatius als escocesos i així podríem aconseguir una bossa important, de milions d’euros, que seria entregada als escocesos només sí guanya el Yes.
Això, podría anar acompanyat d'una intensa campanya per incentivar el consum desmesurat de whisky escocès o canviar les samarretes de cada diada per unes faldilles de llana, mesures que els escocesos segur que aprecieren.
Tot esforç és poc per a què guanyi el Yes!
Cordialment,
Roger Serra
.jpg)
Perquè funciona el Placebo
Over the past decade, a number of clinical studies have begun to show that people who improve on placebos are genetically different than those who don’t. And although the American Medical Association has long considered it unethical for doctors to give placebos without informing their patients1—the doctor-patient relationship is predicated on a mutual trust—several clinical trials have now shown that placebos do not require deception to be effective.2,3,4 “Contrary to what intuition would tell you, many people are willing to take a substance when they are told it is a placebo,” says Brown, a psychiatrist at the Warren Alpert Medical School of Brown University in Rhode Island and the author of The Placebo Effect in Clinical Practice.(...)DNA tests “offer the first real opportunity to make the distinction between placebo responders and non-responders,” (...) but...“There is very little prospect in the foreseeable future for genetic tests of placebo responsiveness to have any clinical utility,” he says, “especially given the situational and contextual variability of placebo effects.”
"Fes el què t'agrada, disfruta amb el què fas" devalua el treball
Aquesta setmana la Revista Slate publicava un article molt interessant escrit per Miya Tokumitsu, d'aquí ja em declara fan total. El seu títol ja deixava ben clar de què anava.
És simplement un article genial que analitza aquesta mítica frase i tot el què implica i porta al darrera. És tan bo que no val la pena fer-ne una selecció sinó que us el llegiu sencer. Vinga, per un cop ho podeu fer no? Que només són dues pàgines!!! Bé, va, en penjo alguns troços, però vinga, llegiu-lo sencer.
DWYL (Do What You Love) is a secret handshake of the privileged and a worldview that disguises its elitism as noble self-betterment. According to this way of thinking, labor is not something one does for compensation but is an act of love. If profit doesn’t happen to follow, presumably it is because the worker’s passion and determination were insufficient. Its real achievement is making workers believe their labor serves the self and not the marketplace. (...)
One consequence of this isolation is the division that DWYL creates among workers, largely along class lines. Work becomes divided into two opposing classes: that which is lovable (creative, intellectual, socially prestigious) and that which is not (repetitive, unintellectual, undistinguished). Those in the lovable-work camp are vastly more privileged in terms of wealth, social status, education, society’s racial biases, and political clout, while comprising a small minority of the workforce.(...)
In ignoring most work and reclassifying the rest as love, DWYL may be the most elegant anti-worker ideology around. Why should workers assemble and assert their class interests if there’s no such thing as work? (...)
“Do what you love” disguises the fact that being able to choose a career primarily for personal reward is a privilege, a sign of socioeconomic class.
If we believe that working as a Silicon Valley entrepreneur or a museum publicist or a think-tank acolyte is essential to being true to ourselves, what do we believe about the inner lives and hopes of those who clean hotel rooms and stock shelves at big-box stores? The answer is: nothing.
The reward for answering this higher calling is an academic employment marketplace in which about 41 percent of American faculty are adjunct professors—contract instructors who usually receive low pay, no benefits, no office, no job security, and no long-term stake in the schools where they work.
Ironically, DWYL reinforces exploitation even within the so-called lovable professions, where off-the-clock, underpaid, or unpaid labor is the new norm: reporters required to do the work of their laid-off photographers, publicists expected to pin and tweet on weekends, the 46 percent of the workforce expected to check their work email on sick days. Nothing makes exploitation go down easier than convincing workers that they are doing what they love.
It should be no surprise that unpaid interns abound in fields that are highly socially desirable, including fashion, media, and the arts.
And it’s no coincidence that the industries that rely heavily on interns—fashion, media, and the arts—just happen to be the feminized ones, as Madeleine Schwartz wrote inDissent.
Do what you love and you’ll never work a day in your life! Before succumbing to the intoxicating warmth of that promise, it’s critical to ask, “Who, exactly, benefits from making work feel like nonwork?” “Why should workers feel as if they aren’t working when they are?” In masking the very exploitative mechanisms of labor that it fuels, DWYL is, in fact, the most perfect ideological tool of capitalism. If we acknowledged all of our work as work, we could set appropriate limits for it, demanding fair compensation and humane schedules that allow for family and leisure time.
And if we did that, more of us could get around to doing what it is we really love.
Perquè procrastinem?
Qui encara no sàpiga què és la procrastinació pot entrar a la Wikipedia o es pot fiar de mi quan li dic que es refereix a l'art de perdre el temps, especialment per internet, mirant fotos de gatets a l'Instagram, videos de caigudes al YouTube, etc. i així anar aplaçant la feina que tenim pendent
Aquesta setmana la revista Nautilus, que és increïble, té un article fantàstic d'Alis Opar que es pregunta quines són les raons psicològiques de la procrastinació.
I la resposta és força curiosa: PENSEM EN EL NOSTRA FUTUR COM SI FOS EL D'UN ALTRE PERSONA!
Això explica pq ens costa tant fer canvis a curt termini que tindràn beneficis a llarg plaç. Des d'estalviar a deixar de fumar. Tot i que no a tothom li costa igual.
El cas és que com menys identificats ens sentim amb el nostra jo del futur, més tendim a la procrastinació. I aquí també tenim la cura, si incrementem l'empatia amb el nostra jo del futur doncs segurament ens dedicarem menys a la procrastinació i serem més productius.
Naturalment tot això també té implicacions interessants per les empreses d'Assegurances, pels Bancs o per la importància que donen els joves a les retallades de les pensions.
Aquesta setmana la revista Nautilus, que és increïble, té un article fantàstic d'Alis Opar que es pregunta quines són les raons psicològiques de la procrastinació.
I la resposta és força curiosa: PENSEM EN EL NOSTRA FUTUR COM SI FOS EL D'UN ALTRE PERSONA!
Though we will inevitably share their fates, the people we will become in a decade, quarter century, or more, are unknown to us. This impedes our ability to make good choices on their—which of course is our own—behalf. That bright, shiny New Year’s resolution? If you feel perfectly justified in breaking it, it may be because it feels like it was a promise someone else made.
In fact, their neural activity when they described themselves in a decade was similar to that when they described Matt Damon or Natalie Portman.
We think of our future selves, says Pronin, like we think of others: in the third person.
El cas és que com menys identificats ens sentim amb el nostra jo del futur, més tendim a la procrastinació. I aquí també tenim la cura, si incrementem l'empatia amb el nostra jo del futur doncs segurament ens dedicarem menys a la procrastinació i serem més productius.
Naturalment tot això també té implicacions interessants per les empreses d'Assegurances, pels Bancs o per la importància que donen els joves a les retallades de les pensions.
MATRICULATS A EDUCACIÓ CATÒLICA A ESPANYA
Em semblen unes dades flipants q encara hi hagi una majoría tan gran! També a Catalunya em sembla molt!
BIOSK: GRAN IDEA DE NEGOCI
Llegeixo avui a l'Ara que un empresari i emprenedor ciclista de Sant Cugat ha creat Biosk, una empresa que es dedica a crear estands amb productes per a ciclistes (camares, manxes, etc) per a gasolineres.
Em sembla una idea excel·lent, com a ciclista m'he trobat en més d'una ocasió en diumenge i lluny de casa i sense possibilitats de comprar una camara per arreglar la roda enlloc.
Comencen amb un capital de 30.000 euros, cada estand els costa uns 200 euros i venen productes d'entre 4-10 euros. Pel 2014 volen arribar a tenir 200-300 punts de venda i facturar 300.000-400.000 euros. Això vol dir uns 1500-2000 euros de facturació per estand anual, que vol dir, tenir de mitjana entre 1-2 compres al dia per estand, cosa que em sembla una mica optimista.
No es una startup cool, ni amb un disseny guai, de fet diría que amb el disseny del logo no s'hi han matat gaire, però han encertat amb l'estètica benzinera de l'estand. Ara bé, crec que té moltes més possibilitats de funcionar que moltes altres.
.jpg)
REVISITING REMIXES: Everything is a Remix
Un bon documental interessant de recoperar.
Altres documentals sobre creativitat:
2. The Creative Brain: How Insight Works3. Blow Your Mind
4. Design: The New Business5. PressPausePlay: Art and Creativity in the Digital Age6. Infamy: A Graffiti Documentary7. Influencers: How Trends and Creativity Become Contagious8. RIP: A Remix Manifesto9. Design: e² – Sustainable Architecture10. The Genius Of Design
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
